Mercat Europeu, balanç de 10 anys de l'euro.

Els beneficis previstos per la creació d’una moneda única a l’àrea que coneixem com eurozona, els podem classificar en dues categories, una seria el beneficis directes i altra els beneficis derivats.

En tractar-se la UE d’una area monetària òptima, la creació de la moneda única a l’espai de l’eurozona es va obtenir de manera immediata i tangible un conjunt de beneficis directes que es produeixen de manera pràcticament aritmètica, com son la reducció dels costes de transacció per supressió de les barreres canviaries, major seguretat en les transaccions entre països com a conseqüència de la eliminació de la incertesa monetària, desaparició dels costos d’informació i la reducció de les reserves de divises per part dels governs.

També hi han hagut efectes immediats negatius com els efectes dels arrodoniments i la aflorament de diner negre amb urgència per gastar-se, que van crear inflació artificial.

Tots aquest efectes es van preveure al guió del desplegament de la moneda i es van aconseguir en implantar l’euro, però per si mateixos no eren el objectiu principal d’aquest nou pas en la integració europea si no que es tractava d’un mitja per aconseguir-lo.

L’objectiu principal derivat de la transformació en el àmbit econòmic, és un creixement equilibrat i constant del PIB, que millori la qualitat de vida dels Europeus. Aquest creixement es situa en un escenari de taxes d’inflació moderades, tipus d’interès baixos i finances publiques sanejades amb nivells d’atur propers a la plena ocupació, paràmetres que excepte el referent a la taxa d’atur eren requisits dels criteris de convergència per entra a formar part del la UEM, segons es va acordar al tractar de Maastricht.

Així doncs, descrits els objectius, podem dir que efectivament s’han assolit en bona part en aquesta primera dècada, tot i que el moment actual de crisi importada de l’altra banda de l’atlàntic, sembla ser una senyal de canvi de cicle. Per lo tant si que podem dir que al període inicial del euro s’han aconseguit els beneficis buscats, però al igual que ara no podem dir que la crisi actual sigui a causa de l’euro, no podem atribuir els beneficis aconseguits fins ara a la moneda única.

Doncs bé per poder determinar el nivell de responsabilitat de l’euro sobre el creixement i estabilitat del període tenim que analitzar els arguments a favor o en contra que tractarem a continuació.

Com argument a favor sembla objectiu senyalar que la creació de l’euro a significat l’existència d’una divisa forta alternativa al dolar, que ha permès dotar d’estabilitat als mercats financers i ha beneficiat a la zona euro davant les sotragades del preu del petroli i de la cotització del dolar, que tal com es senyala al informe ha possibilitat que no s’hagi traslladat al preu dels carburants de l’eurozona, tot el increment del preu del barril de petroli.

Com a argument en contra, podem dir que l’eurozona, no s’ha desmarcat en quant a creixement dels altres països de la UE que no van adoptat l’euro, (dotze dels vint-i-set) per el que es pot atribuir el creixement econòmic del període en major quantia a la política econòmica comunitària, que a la aparició de l’euro, és a dir més a la UE que a la UEM, per el que aportaria major impuls econòmic el mecanisme de mercat que suposen les quatre llibertat bàsiques comunitàries (Llibertat d’establiment i lliure circulació persones, capital, mercaderies i serveis ) que no pas la unió monetària.

Ara be tot i suposar la creació de l’euro un pas important a la que progressivament aniran accedint tots els estats membres,penso que cal anar més enllà i veure que l’harmonització de la legislació europea es igualment necessària de cara a afrontar d’una manera sòlida els grans reptes que tenim davant com:

· globalització dels mercats,
· fenomen de l’emigració massiva,
· canvi climàtic,
· creixement de l’oferta i la demanda de la Xina,
· seguretat mundial,
· esgotament dels combustibles fòssils.

Per afrontar tots aquets reptes,el millor es tenir una UE ben forta unida i convergent en quant als objectius i la manera de portar-los a termes i per això a més de una unitat econòmica i monetària, es clau arribar la convergència jurídica en primer terme i finalment a la convergència política.
Annex
La taula següent mostra per ordre cronològic d’adhesió a la Unió Europea, i la adopció o no l’euro.

Dels països que encara no han adoptat l’euro, Dinamarca i Suècia no ho han fet per el resultats dels negatius del referèndums fets a l’efecte. El Regne Unit està pendent encara de fer un nou referèndum, tot i que la raó més probable es la manca d’interès manifestat per la majoria del poble en integrar-se a tots el efectes en una comunitat que des de les illes Britàniques sempre s’ha vist com un altre continent.
A més d’aquets tres estats, la resta son el països que van ingressar a partir del 2004, i que per el moment no acompleixen els requisits de convergència, a excepció d’Eslovènia, que va poder adoptar l’euro al 2007.

Le recomendamos que vea la Poesia ADIOS A LA PESETA por Rafaela Pulgarin. Enlace:http://poesiasrafi.blogspot.com/2009/02/adios-la-peseta.html

Amèrica Llatina, diagnostic d'una crisi, permanent?

Travessem una crisi mundial d'abast mundial. Evidentment Amèrica llatina es veu afectada per la mateixa, però tot això, situant el moment actual dintre de la perspectiva històrica podem considerar que la regió travessa per una situació de certa estabilitat i prometedors nivells de creixement. Aquesta conjuntura invita a plantejar-ne si aquesta situació es consolidarà i permetrà que un cop depurada la crisi a nivell mundial, Amèrica llatina comenci a convergir amb l'economia mundial o com en altres ocasions a l’historia de l’evolució de les economies llatinoamericanes, es tracta d’un miratge que no es materialitza de forma definitiva.

Fent una anàlisi més acurada, es constata que la acumulació de factors que permetria l’enlairament econòmic de tota l’àrea, presenta mancances importants de manera històrica, es a dir baixos nivells d’inversió, nivells discrets de capital humà, i sobre tot deficients avenços en innovació i desenvolupament. Tot això, a pesar de que les perspectives derivades de la potencialitat de creixement basades en la ingent quantitat de recursos naturals del continent ha atret en moltes ocasions importants nivells d’inversió estrangera, i que ha contat amb contingents migratoris importants.

Així doncs, sembla ser que sobre el escenari hi ha força elements que permetrien un desenvolupament substancial i sostingut, però evidentment alguna peça falta per completar el puzle. Per intentar albirar quines son els determinants d’aquesta situació, podem analitzar el paper que juguen, com elements a considerar dintre de d’investigació econòmica, la geografia, la integració econòmica i les institucions llatinoamericanes.

No sembla ser que la geografia sigui el factor desequilibrant, ja que la regió abasta un area continental immensa amb multitud de recursos naturals, que van des de l’agricultura i ramaderia de la extensa Pampa Argentina, o els recursos pesquers de Perú a les rentables extraccions petrolíferes de Veneçuela i Brasil, passat per les explotacions mineres de Xile o de gas en Bolívia.

Les comunicacions o el clima no semblen ser un impediment donat que parlem de múltiples estats que s’estenen per els dos hemisferis, es a dir la situació geoestratègica no és precària, i els recursos amb els que porten a terme les exportacions, conten amb suficients vies de comunicació i rutes navegables, i fins i tot el canal de Panamà com element dinamitzador.

Les dificultats econòmiques de la regio, són tant una causa com una conseqüència de la situació, que és deu al model de comerç tradicional que s’ha basat en un intercanvi interindustrial, que importava bens industrials i exportava recursos naturals, i que per el moment, a diferencia de les economies emergents asiàtiques no ha sabut apalancarse en la riquesa natural, per impulsar l’industria i la tecnologia amb la que complementar el seu desenvolupament. Cal esperar que en la mida de que la regió comenci a consolidar el creixement, també o faci la integració econòmica i comercial, tant dintre d’Amèrica Llatina com amb la resta del mon.

Per lo tant descartat el factor geogràfic, i supeditant la integració econòmica a un creixement estable futur, tot apunta que el element causant és el dèficit institucional que tradicionalment planeja sobre els estats components d’aquesta area. Aquest dèficit es deu al baix nivell de consolidació democràtica dels governs llatinoamericans, que han estat precedits de controvertits períodes. Al llarg del segle XX el colonialisme i el imperialisme ha dificultat la normalització democràtica, i la obertura dels règims, que sovint han desembocat en cruentes dictadures afortunadament ja desmantellades, però que encara suposen un llast per la normalització de les institucions. Aquesta immaduresa democràtica, a més està creant corrents de populisme, que està portant als governs partits i persones que no aconsegueixen generar grans nivell de confiança més enllà de la regió, i que en moltes ocasions actuen de fre a la inversió estrangera.

Desafortunadament, els encara importants nivells de corrupció, la activitat dels grups terroristes, i les ingerències dels cartels de narcotraficants a la activitat política i econòmica, impedeixen també el normal funcionament de les institucions que han de generar estabilitat i confiança, com a base de un desenvolupament que permetin un creixement econòmic substancials i persistent en el temps.

Així doncs considero fonamental, una consolidació democràtica, que normalitzi les relacions comercials i politiques amb la resta del mon, com pas necessari per dotar d’estabilitat a les institucions i agents socials, de manera que es generi la confiança necessària per atraure les inversions estrangeres i establir els acords comercials amb la resta del mon, que permetin convergir en un futur l’economia llatinoamericana amb les economies més desenvolupades.